MIQUEL MARTÍ I POL (1929-2003)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica
Poemes de Miquel Martí i Pol interpretats per Jaume Arnella i altres
L'arrel i l'escorça
-
- CANÇÓ
- Voldria tenir un llagut
- i una casa a la muntanya;
- poder encendre un flam al vent
- i un altre flam a la calma;
- de dia estimar muller
- i de nit les dones d'aigua.
- Voldria ser tan divers,
- tan lliure i divers com l'aire,
- conèixer tots els camins
- i jeure en totes les cales.
- Voldria esbrinar els secrets
- de les cambres de les dames
- i estimar-les totes, fins
- les que fossin maridades,
- i morir, de mort suau,
- un dimecres a la tarda.
-
- L'hivern és just, restitueix la llum
- al seu límit més pur,
- mescla presència i oblit al cor de les donzelles
- i ens incita quietament a la tendresa.
- Tot l'estiu hem folgat
- i ara els camins s'afuen i es precisen
- i el lladruc dels gossos a la nit
- és colpidorament pròxim.
- Tornarem a la perduda intimitat
- i als vells llibres de sempre,
- com qui torna de nou a la casa del pare,
- una mica menys purs
- però qui sap si una mica més dòcils al missatge.
-
- Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
- si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
- contra el vent i la llum,
- contra els cataclismes,
- en fi, contra els fenòmens externs
- i les internes rutes angoixoses.
- Ens nodrim de paraules
- i, algunes vegades, habitem en elles,
- així en els mots elementals de la infantesa,
- o en les acurades oracions
- dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
- o, encara, en les darreres frases
- del discurs de la vida.
- Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
- perquè ho anem assimilant,
- perquè ho puguem convertir en paraules
- i perduri en el temps,
- el temps que no és res més
- que un gran bosc de paraules.
- I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
- I més d'un cop ens hem reconegut
- en alguna antiquíssima soca,
- com la reproducció estrafeta
- d'una pintura antiga,
- i hem restat indecisos
- com aquell que desconeix la ciutat que visita.
- Però la nostra missió és parlar.
- Donar llum de paraula
- a les coses inconcretes.
- Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
- perquè triomfem en elles.
- Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
- Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
-
- Certament, teniu deures odiosos
- i les mans avesades al desfici
- d'horitzons verticals, massa visibles
- per oblidar-los fàcilment, i encara
- teniu els ulls i el cor de vidre fràgil.
- Sou calafats, fusters o bé paletes
- de noms obscurs, i teniu dones grises
- i una llar de cartó i fusta vermella.
- Però jo envejo el vostre noble ofici
- perquè sou alts i forts i bruns de rostre,
- i estimeu tendrament les vostres eines,
- i provoqueu esclats al pit de dones
- desconegudes que no us saben febles,
- i a cada instant gasteu tota una vida
- perquè no hi ha futur que no us pertanyi,
- i us enfileu, segurs, per les escales,
- i canteu, treballant, velles tonades.
- Jo us envejo i voldria ser tan orfe
- de mirallets com deveu ser vosaltres,
- i reposar de nits amb un bleix rítmic,
- i llevar-me de nou, i viure els dies
- transcorregut completament per l'aire.
- A CLAUS DE SORRA
- A claus de sorra he penjat els ormeigs
- i he desat tots els llibres a calaixos de boira.
- Ara, amb les mans pintades de colors,
- em posaré la roba de les festes
- i esperaré les noies quan surtin del cinema.
- Si plou duré un paraigua de color cridaner
- i unes sabates grosses d'un verd agosarat.
- Les noies passaran i diran: - Bones tardes
- (potser totes, qui sap!, m'estimen en silenci),
- i fugiran pels carrers tenebrosos
- a perdre's dins els braços d'homes d'estirp incerta.
- Quan sigui fosc tornaré cap a casa
- repetint en veu baixa versos que encara estimo,
- cansat i decebut; i em pesarà la roba
- damunt el gest tristíssim de peresa.
- Hi haurà a cada portal una parella
- besant-se o qui sap què, mentre que jo,
- sol i indefens, pensaré que la nit
- és una noia verge que m'espera
- i a crits estriparé l'embruix que me'n separa.
Llibre d'absències
-
- LLETRA A DOLORS
- Em costa imaginar-te absent per sempre.
- Tants de records de tu se m'acumulen
- que ni deixen espai a la tristesa
- i et visc intensament sense tenir-te.
- No vull parlar-te amb veu melangiosa,
- la teva mort no em crema les entranyes,
- ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
- em dol saber que no podrem partir-nos
- mai més el pa, ni fer-nos companyia;
- però d'aquest dolor en trec la força
- per escriure aquests mots i recordar-te.
- Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
- sabent que tu creixes amb mi: projectes,
- il.lusions, desigs, prenen volada
- per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
- i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
- Te'm fas present en les petites coses
- i és en elles que et penso i que t'evoco,
- segur com mai que l'única esperança
- de sobreviure és estimar amb prou força
- per convertir tot el que fem en vida
- i acréixer l'esperança i la bellesa.
- Tu ja no hi ets i floriran les roses,
- maduraran els blats i el vent tal volta
- desvetllarà secretes melodies;
- tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
- entre el record de tu, que m'acompanyes,
- i aquell esforç, que prou que coneixes,
- de persistir quan res no ens és propici.
- Des d'aquests mots molt tendrament et penso
- mentre la tarda suaument declina.
- Tots els colors proclamen vida nova
- i jo la visc, i en tu se'm representa
- sorprenentment vibrant i harmoniosa.
- No tornaràs mai més, però perdures
- en les coses i en mi de tal manera
- que em costa imaginar-se absent per sempre.
- EL TEMPS
- No més incerta de tan vehement
- la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
- rera el mirall opac i els cortinatges
- angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.
- És així com la vida expressa el seu
- misteri i en referma la bellesa.
- L'entreteixit del temps no mostra cap
- fissura, flueix sempre, ineluctable.
- Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.
Estimada Marta
-
- [I]
- Mira'm els ulls que cap fosca no venç.
- Vinc d'un estiu amb massa pluges,
- però duc foc a l'arrel de les ungles
- i no tinc cap sangtraït pels racons
- de la pell del record.
- Per l'abril farà anys del desgavell:
- set anys, cosits amb una agulla d'or
- a la sorra del temps,
- platges enllà perquè la mar els renti
- i el sol i el vent en facin diademes.
- Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,
- la cambra closa, els grans silencis;
- de tot això só ric, i de més coses,
- però no em tempta la fredor del vidre
- i sobrevisc, aigües damunt del somni,
- tenaç com sempre.
- Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.
- -
- Debades plou en algun lloc remot.
- Tot és suau, i aquests instants que passo
- configurant records que no he viscut
- són uns instants d'intimitat extrema
- densament plens de tot allò que vull;
- moments de vida il.limitada i clara.
- Debades plou. També debades xisclen
- els falciots ran de finestra, i s'omple
- molt lentament el càntir de la tarda.
- -
- A voltes cau una cortina espessa
- damunt de tot, i tot esdevé estèril.
- No és el silenci i és més que el silenci.
- Floten els mots en una mar immòbil,
- tota la cambra és un parany i esclaten,
- inútilment, angoixes i projectes.
- Res no distreu d'aquests instants terribles
- com tancar els ulls i imaginar una noia
- de cos propici al joc, a la baralla.
- -
- Des de les hores mortes, talaiot,
- m'omplo la pell de dibuixos obscens
- i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós
- et ressegueixo sines i malucs,
- el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
- amb la punta dels dits extasiats.
- Ets una sola i moltes. Complaent
- i complaguda alhora rodolem
- per un pendent insòlit. Cada gest
- perfà l'extrema intimitat del joc
- desmesurat i estricte. Marta, els mots
- que ens diem sense dir-los no són pas
- escuma sinó aigua, i el desig
- és un vast horitzó. Si tanco els ulls
- te'm fas present i esclaten els colors.
- L'arbre de llum tan densa dels sentits
- poblat de nou de fulles i d'ocells.
La pell del violí
-
- UN DIA QUALSEVOL
- Un dia qualsevol foradaré la terra
- i em faré un clot profund,
- perquè la mort m'arreplegui dempeus,
- reptador, temerari.
- Suportaré tossudament la pluja
- i arrelaré en el fang de mi mateix.
- Quiti de mots, em bastarà l'alè
- per afirmar una presència
- d'estricte vegetal.
- L'ossada que em sustenta
- s'endurirà fins a esdevenir roca
- i clamaré, amb els ulls esbatanats,
- contra els temps venidors
- i llur insaciable corruptela.
- Alliberat de tota turpitud,
- sense seguici d'ombra,
- no giraré mai més el cap
- per mirar enrera.
Llibre de les solituds
-
- COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO
- No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
- un silenci amorós, per no interrompre
- el teu íntim diàleg amb la mort
- que fa tants anys que dura. Compartir-te
- ha estat deturar el temps, per retrobar-me
- més ingenu que mai i amb un sanglot
- a flor de pell, com una criatura.
- No t'he dut res, Antonio, però estimo
- més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
- i prop del qual confio de morir
- d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.
Altres poemes
-
- L'AMOR
- Tot en l'amor s'emplena de sentit.
- La força renovada d'aquest cor
- tan malmenat per la vida, d'on surt
- sinó del seu immens cabal d'amor ?
- És, doncs, sols per l'amor que ens creixen
- roses als dits i se'ns revelen els misteris;
- i en l'amor tot és just i necessari.
- Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
- de perdurar, i fes que tot perduri
- dignificant-ho sempre amb amorosa
- sol.licitud : així donaràs vida.
- DESPRÉS
- No serà falaguer, l'estiu, i la tardor
- -saps prou com l'estimàvem-
- serà potser en excés melangiosa.
- Quan s'escurcin els dies te'm faràs més
- present,
- perquè el silenci fa més densos
- els records, i més íntim el temps
- que ens és donat per viure'ls.
- A ulls clucs et veuré: tot serà tu
- per la cambra, pels llibres, en la fosca.
- Després passaran anys i esdevindràs
- translúcida
- i a través teu estimaré el futur
- potser sense pensar-te ni sentir-te.
- Arribaràs a ser una part tan íntima
- de mi mateix, que al capdavall la mort
- se t'endurà de nou quan se m'endugui.
- DESERTA EL FOSC
- Deserta el fosc, i que et sigui la pena
- com un espai secret de tu mateix
- des d'on tot és insòlitament digne.
- No l'enyor que marceix, sinó el cabal
- de serenor, la solitud entesa
- com un estar en les coses per comprendre'n
- les mudances, els ritmes, la bellesa.
- Així el dolor no crema ni resseca
- i en el silenci hi trobes l'harmonia
- que semblava trencada ja per sempre.
- Deserta el fosc, surt a la llum i viu.
- L'ESPAI DE MI
- Vetlla l'espai de mi que et configura
- i així sabràs que mai no s'interposa
- entre tu i jo cap llei de melangia.
- No et recordo enyorós: t'estimo en una
- dimensió de mi que no sabia
- potser perquè el teu cos me l'ocultava.
- Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
- pels blaus i verds lentíssims de la tarda
- i pels ocres tendríssims del poema.